Després de recuperar-me de la passa vírica i el constipat, En Jeffrey i jo vam anar a fer l'excursió que teníem pendent al camí de Ronda. Vaig pensar que havia de conèixer els racons més atractius de casa nostre, i sens dubte, aquests són els que més encant tenen. A les fotos podeu veure un dels raconets més macos de Palamós i rodalies, i el petit dominicà que com podreu comprovar, no és molt aficionat a fer-se fotos.
El dia 30 de desembre va ser clau. Ho dic perquè si ens imaginem que jo, amb 21 anys mai m'he calçat uns patins en línia ni he anat a patinar mai sobre rodes ni res que s'hi acosti, vaig acceptar la proposta de la meva parella i mentora de Palamós també, l'Elsa Fernàndez, d'anar a la pista de gel de Palafrugell. L'Elsa i la Tamara (la seva mentorada), i jo i el meu noi vam anar a passar la tarda sobre gel. Els petits rossinyols se les arreglaven molt bé patinant, l'Elsa també tenia certa pràctica... En el meu cas era el primer cop, i com solen ser tots els primers cops en aquesta vida, desastrosos. Podríem dir que estava més a terra que patinant, de fet de l'hora que podies estar dins la pista vaig poder aprofitar els últims 10 min (quan vaig començar a agafar el truc). Per a ser sincers, aquell dia el mentorat era jo. En Jeffrey m'ensenyava com patinar de la millor manera: empenyent-me cap al centre de la pista i a partir d'allà "busca't la vida". Mètode molt rústic, però al cap i a la fi, ja diuen que a la vida s'aprèn a cops. També us deixo unes fotos perquè veieu el panorama més avall.
La setmana següent vam tornar a la universitat, i ja es sabia: tornar de Nadal significava examens, treballs per entregar i exposicions per a preparar. Per molt que em va pesar, em va ser impossible quedar ni que fos un moment... Vaig comunicar-ho a la seva mare, i em va comprendre perfectament.
Avui mateix, just abans d'escriure, hem anat al cinema a veure una comèdia molt recomanable: Dios mío, ¡¿Qué te hemos hecho?! El menut no havia anat al cinema des de que va arribar aquí, així que una pel·lícula per a tots els públics i que a més, trencava tòpics racials, em va semblar molt encertada. I la veritat, hem sortit de la sala que encara rèiem!!
